Els jugadors més famosos d' Espanya

MANEL ESTIARTE



La història del Waterpolo a Catalunya

Història del Waterpolo a Catalunya

Orígen i difusió

Des de què el 1869 es disputà el primer partit a les aigües del London Swimming Club de Londres fins a l'aprovació de les primeres normes el 1885, el waterpolo fou un esport típicament britànic, com si es tractés d'una mena de football d'aigua. És a partir de 1888 que el nou esport s'extengué arreu. Primer, als Estats Units; un any més tard, a Hongria; després arribà a Bèlgica el 1890; a Àustria i a Alemanya el 1894 i a França el 1895. En els Jocs Olímpics de París celebrats el 1900 s'inclogué com a esport d'exhibició i el 1911 la Federació Internacional de Natació Amateur validà les regles britàniques per a tots els seus membres.

L' introducció del waterpolo a Catalunya. La fundació del C.N. Barcelona

La natació i el waterpolo s'iniciaren com a pràctica esportiva gràcies a un grup d'afeccionats que freqüentaven el Gimnàs Solé de Barcelona. Aquest grup es constituïa el 1907 en societat esportiva amb el nom de Club Natació Barcelona. En la primera Junta provisional, Bernat Picornell ocupava la presidència i el propietari del Gimnàs Solé, Manuel Solé, la vicepresidència. Així fou com el Club Natació Barcelona es convertí en l'introductor i en el propagador del waterpolo a Catalunya i a la resta d'Espanya. A l'estiu de 1908 a la platja dels Banys Orientals, on el club hi tenia la seu, havia format ja dos equips per a la disputa de partits de waterpolo. L'estada al port de Barcelona de vaixells de l'armada britànica s'aprofità per disputar els primers encontres internacionals.

La tasca de difusió del C.N. Barcelona

El Club Natació Barcelona s'encarregà de difondre el nou esport arreu. A Barcelona promovia partits de waterpolo contra altres societats esportives com el Futbol Club Barcelona el 1911. Durant l'estiu, aprofitant que moltes poblacions de la costa celebraven la seva Festa Major, els jugadors es desplaçaven a un lloc i altre del litoral per celebrar curses de natació i exhibicions de waterpolo. A Palamós, per exemple, per la Festa Major, el Club Natació Barcelona hi disputava curses de natació i partit de waterpolo el 1911 i el 1914 amb els dos equips de waterpolo del Club Natació Barcelona. A Sabadell, el 1918 i aquest mateix any també a Blanes. Més enllà de Catalunya, el 1912 el Centro Vasco Gimnástico de Bilbao sol·licitava al Club Natació Barcelona una estada a la ciutat del Cantàbric per a disputar partits de waterpolo. Més tard, quan es començaren a construir piscines municipals en poblacions de l'interior de Catalunya per a la pràctica de la natació, el Club Natació Barcelona hi celebrà competicions i exhibicions com el cas citat de Sabadell el 1918 o el de Sallent el 1928. A l'estiu de 1913 naixia el segon club de natació i waterpolo de Catalunya i Barcelona: El Club Natació Atlètic. Primer ocupà l'espai en els Banys Orientals que havia deixat lliure el Club Natació Barcelona i més tard es traslladà a la Mar Vella.

Competicions de seleccions

• Campionat del Món de waterpolo
• Campionat d'Europa de waterpolo
• Copa del Món de waterpolo
• Lliga Mundial de waterpolo

Competicions de clubs

• Lliga espanyola de waterpolo masculina
• Copa espanyola de waterpolo masculina
• Copa Catalunya de waterpolo masculina
• Copa Catalunya de waterpolo femenina
• Lliga espanyola de waterpolo femenina
• Copa espanyola de waterpolo femenina
• Campionat italià de waterpolo masculí
• Campionat italià de waterpolo femení

El material necessari per al Waterpolo

Material necessari

La pilota

La pilota és completament rodona i de goma. També disposa d’una càmera d’aire amb vàlvula de tancament automàtica. Es impermeable i no té costures externes ni recobriment de grassa o productes de resultats similars. El seu pes màxim es de 450 grams i el seu pes mínim de 400. En els partits oficials de waterpolo masculí, la pilota tindrà un diàmetre d’entre 0,68 i 0,71 metres i una pressió d’entre 90 i 97 kPa. En el cas del waterpolo femení la pilota tindrà un diàmetre d’entre 0,65 i 0,67 metres i una pressió d’entre 83 i 90 kPa.

Les característiques actuals de la pilota de waterpolo és remunten a l’experiència de les Olimpíades del 1912, on la pilota era de cuir i absorbia l’aigua tornant-se extremadament pesada, relliscosa i deformada. Després de les Olimpíades de Berlín el 1936, James R. Smith (USA) va dissenyar una pilota de waterpolo feta amb una càmera y una coberta fabricada de goma (més tard va ser substituït per nylon per millorar el seu rendiment). Les noves pilotes eren vermelles, però en el 1948 es va adoptar el groc per millorar la seva visibilitat. Encara que la pilota va ser utilitzada durant molt temps i tenia millors qualitats, permeten un joc més ràpid i més nombre de gols (cosa que incrementava l’interès de l’espectador) no es va convertir en una pilota olímpica oficial fins el 1956.

 

Equipament

Els jugadors porten dos banyadors davant del risc de perdren un en les lluites per guanyar la posició de la pilota. En el passat el primer banyador extern era de làtex i molt gruixut per tal de ser resistent, i el banyador intern era de licra. Actualment s’està perdent la practica d’utilitzar dos banyadors perquè s’ha millorat la qualitat al canviar el làtex per el poliester o el coto.

Els jugadors també porten casquet per tal de diferenciar els dos equips. El porter porta el casquet de color vermell i els jugadors acostumen a portar-lo de color blanc (els jugadors de l’equip local) o blau (els jugadors de l’equip visitant) ja que són colors que més contrasten amb el groc de la pilota. Els casquets disposen de protectors per les orelles i són numerats en els dos costats

Instal·lacions del Waterpolo

Instal•lacions

El waterpolo es desenvolupa en una piscina de 20 a 30 metres de llarg i entre 10 i 20 metres d’ample. La profunditat de l’aigua va de 1,50 metres a 2,40 metres. Per competicions internacionals la piscina a de tenir 20 metres d’ample per 30 de llarg i una profunditat de 1,8 metres; i en el joc femení les dimensions tenen que ser de 17 metres d’ample i 25 metres de llarg.

A cada meitat del camp hi ha:

- Una porteria de 3 metres d’amplada per 0.90 metres d’alt des de la superfície de l’aigua. - Una línia de gol. - Una línia de mig camp - Una línia de dos metres des de la línia de gol. - Una línia de cinc metres des de la línia de gol. - Zona de reentrada i expulsió. - Límit del camp de joc

                                                                                           

Tipus de passades

Tipus de passades

El waterpolo al ser un esport que es practica amb les mans, exigeix un control perfecte dels passes i per tant, la tècnica influeix a l'hora de resoldre certes jugades. Els més importants són:

• Pase de front: es realitza quan el jugador es troba en posició fonamental de PDB, en possessió de la pilota i en equilibri. Es realitza una rotació del cos, orientant-lo cap al lloc on es troba el company receptor. A continuació, el jugador, amb el seu braç en posició d’armat per darrera del cap, llença la pilota estenent el braç, l’avantbraç i la mà.

• Pase de revès: és aquella passada en què el jugador que realitza la passada es troba d’esquena a la direcció de la passada i la pilota es troba davant seu.. Al principi del llançament les espatlles estan sobre l’aigua i el jugador es troba d’esquena a l’objectiu. El llançament s’inicia amb la realització d’una energètica curvatura del tronc cap a la dreta. A la meitat d’aquest moviment se’n comença un altre amb el braç dret pel costat dret. En aquest moment del llançament s’efectua un moviment d’impuls cap a l’esquerra amb el braç esquerre, reforçant la curvatura del tronc cap a la dreta, per mitjà de l’espatlla dreta. La trajectòria final pot ser directa o de vaselina.
• Pase suec: s’agafa la pilota per sobre, s’enfonsa i, quan s’eleva, el braç gira en rotació externa, mirant cap endavant, amb el dit polze per sota de la pilota i, al mateix temps, el braç està flexionat amb el colze aixecat. En aquest moment, s’efectua el llançament amb l’extensió del braç cap endavant, acompanyant aquest moviment amb un fort impuls de les cames i de tot el cos cap endavant.
• Passada lateral: la seva execució és similar al revés però l’única diferència és que la curvatura que assoleix el tronc per ajudar a recollir el braç que s’estén, és menor.
• Passada de vaselina: aquest tipus de passada s’utilitza en el cas que el jugador tingui un adversari a la línia de passada. És una passada amb una trajectòria parabòlica que proporcionarà la seguretat d’evitar la intercepció del jugador de l’equip contrari. L’execució és similar a la passada directa però el cos i el braç s’inclinen cap enrere abans d’efectuar l’impuls de la pilota.
• Passada a dues mans o bozsi: pot realitzar-se amb una esquitxada o un doble toc. Es realitza quan el jugador es troba estirat amb una de les mans pràcticament a la superfície de l’aigua, estesa per sota de la pilota, i amb el palmell cap amunt aixeca la pilota. L’altre braç (el braç executor) colpeja la pilota amb les puntes dels dits amb un moviment molt ràpid. Aquest moviment ha d’anar acompanyat d’un fort impuls de cames cap enrere per tal d’ajudar a l’elevació del cos i l’impuls d’aquest cap endavant
• Passada a dues mans lateral: la seva execució és similar a la passada a dues mans però la pilota és més elevada per la mà submergida, per tal que el braç que colpegi la pilota ho faci a través d’una rotació cap enfora
• Pase de palmeig: el jugador només acompanya la pilota en la direcció desitjada, a diferència dels altres tipus de pases.
• Pase rectificat: acció de transmetre la pilota cap a un company, en acció dinàmica ofensiva, mitjançant una finta estàtica i torsió del tronc amb un salt lateral cap al costat oposat de la seva mà dreta.
• Passada de peu a mà: és una autopassada. S’executa mitjançant l’impuls ràpid i enèrgic d’una cama (peu) que aixeca la pilota fins a l’altura del braç executor. És necessari que la mà contrària a la cama executora realitzi temporalment la seva funció de sosteniment per tal de facilitar el moviment.
• Passada de cullera: s’utilitza per distàncies curtes i pot ser lateral, cap endavant o cap enrere. Pot realitzar-se en una posició de desplaçament o estàtica. El llançament de la pilota es realitza amb la mà en posició de supinació. L’impuls de la mà lliure i les cames ajuden a l’elevació del tronc i l’impuls de la mà executora també proporciona el sentit desitjat de la passada
• Passada de volea: El jugador ha de saltar o ha d’elevar per sobre l’aigua les espatlles juntament amb el braç executor. Si, per exemple, la pilota vola sobre el jugador per la seva dreta i vol enviar-la cap endavant, el cop a la pilota s’efectuarà amb el palmell de la mà.

Per a veure més informació sobre les passades, mireu aquest vídeo.

Posicions bàsiques dels jugadors

POSICIONS TÀCTIQUES DELS JUGADORS

• El boia: és la posició més caracteristica del waterpolo, acostuma a ser el jugadir més, corpulent i amb més potència de tir. S'ha de situar a prop de la porteria -2 o 3 metres-. La seva funció finalitzar les jugades, fet que provoca que hagi de jugar gran part del temps d'esquenes a la porteria.
• Extrems: se sitúen un a cada costat de la porteria i a prop dels límits del camp de joc per aprofitar millor els espais. És molt aconsellable que l'extrem situat al costat dret de la porteria contrària sigui esquerrà.
• Marcador de boia: és el jugador encarregat de defensar el boia de l'equip rival. Per tant, en defensa se situarà a 2 metres de la seva porteria i la seva funció és intentar robar la pilota al boia quan hi hagi un pase cap a ell. Per aconseguir-ho, ha de lluitar per aconseguir la posició ideal per evitar el pase. Emmig d'aquesta lluita o si l'equip rival aconsegueix fer el pase i per evitar el gol impedeix el seu avanç, el marcador de boya serà expulsat temporalment -20 segons-. En atac, se situa a la mateixa linia que el boia però a més distància de la porteria contrària -7 o 8 metres- Organitzant als seus companys ja que veu a tots els jugadors de camp. Per aquest motiu ha de tenir un bon control de passades de llarga distància.
• Laterals: Es col·loquen a l'alçada dels pals però més oberts es solen situar a 6 metres de la porteria contrària i la seva funció és la de llençar, penetrar i donar dinamisme al joc. Per aquest motiu han de ser jugadors ràpids i técnics i amb un bon llençament o bon braç com se'n diu en argot waterpolístic.

Mireu aquest vídeo sobre l'espectacular revés que solen realitzar els boies.


 

Les posicions en el joc

Atac

Tradicionalment Els jugadors se situen en arc al voltant de la porteria contrària a una distància aproximada de set metres. El boia (incorrectament anomenat pivot) se situa en el centre de l'atac i a una distància d'uns dos o tres metres de la porteria contrària. Aquesta configuració pot variar en funció de les necessitats tàctiques, així com un intercanvi de posicions entre els jugadors durant l'atac.

Home De Més

Quan un defensor és expulsat i l'equip atacant disposa d'un jugador més, la disposició canvia. Existeixen diverses jugades per a aprofitar aquesta superioritat, sent les més esteses el "4-2" i el "3-3", on el primer dígit indica el nombre de jugadors que se situen en la línia de dos metres, i el segon el nombre de jugadors que se situen en una línia una mica més llunyana, a uns cinc o sis metres.

Defensa

Les posicions de defensa són les mateixes que les dels atacants, existint multitud de possibilitats tàctiques, com defensa individual, zona "pressing", zones per alguna posició on el rival sigui més feble, defensa doble del boia o zona "m". La defensa en inferioritat numèrica sol adaptar-se a l'atac que decideixi l'equip contrari, sent ho habitual o bé defenses basades en el bloqueig de braços, on la idea és impedir que l'atacant vegi amb claredat la porteria, o bé defenses ràpides tractant de dificultar la circulació de la pilota.

Porter

El porter té certs privilegis respecte a la resta de jugadors, sempre que es trobi dintre de la zona de cinc metres davant de la seva porteria:

• És l'únic jugador que pot tocar la pilota amb les dues mans.
• És l'únic que pot colpejar la pilota amb el puny tancat.
• És l'únic que pot tocar el fons de la piscina. No obstant això això no és gens habitual ja que la profunditat de les piscines on es practica aquest esport ho fa impossible.

A més, el reglament li impedeix passar del mig camp. No obstant això el seu paper no és exclusivament defensiu, sent per norma general el qual dóna la primera passada de l'atac i especialment de les passades llargues en contra-atacs.

Mireu aquest vídeo de la selecció croata de Waterpolo, una de les més destacades del món.